"Donar esperança en la tristesa"
En el context de la XXXII jornada mundial del malalt, ahir vigília del Corpus, a la parròquia de sant Josep Obrer , vam fer una xerrada al voltant del tema proposat enguany "Donar esperança en la tristesa":
No és bo que l'home estigui sol. Cuidar els malalts i tenir cura de les seves relacions , amb ells mateixos, amb els cuidadors i amb Déu mateix, no és un mandat, és un do seu.
La por a la soledat en el dolor ens despulla, ens deixa a la intempèrie, però aquesta mateixa por pot convertir-se en força transformadora que ens dugui a creure les paraules de Jesús als seus deixebles " Us dono la pau".
Una llum que il·lumina les nostres pors és l'esperança cristiana. És una esperança il·lògica, perquè s’orienta al futur com l’impossible i com a creadora de possibilitats sempre noves, com l’amor a l’enemic, el perdó, acompanyar un malalt sense escandalitzar-se del sofriment i ser malalt assumint la malaltia com amor de Déu.
L'esperança cristiana, a diferència de les petites esperances, és la més radical i transformadora de les esperances, és la que ens convida sempre a deixar de mirar-nos a nosaltres mateixos i a mirar endavant, a contemplar el Déu que en la creu és traspassat per la llança, tal com diu el profeta Zacaries "miraran al que van traspassar". "Per les seves llagues", i no per altra cosa, serem salvats, ens diu també el profeta Isaïes.
Però l'esperança cristiana no és una doctrina ni una manera de veure i viure les coses, l'esperança cristiana té un nom: Jesucrist. Jesús ressuscitat s'apareix als deixebles i els mostra les seves llagues. És per elles i des d'elles, és per les nostres i des de les nostres, que podem experimentar la pau i la sanació.
L'esperança és la virtut teologal que camina entre la fe i la caritat. En realitat, tal com diu el papa Francesc, és la germana petita que les condueix. Quan ens manca la fe i la caritat, quan en el dolor, la malaltia, l'ancianitat, ens manca la fe o en tenim poca, ens manca la caritat o en tenim poca, què ens queda solament?, solament ens queda l'esperança.
Maria, estrella d'esperança, que tal com diu el papa Benet, la va dur en el seu ventre per les muntanyes de Judea en l'anada a Ein Karem, a visitar la seva cosina Elisabet, és el mateix que ha fet i hauria de fer l’Església: portar en el seu si l'esperança ,per les muntanyes de la història de la humanitat.
Demanem a Maria ser portadors d'esperança:
"A vosaltres que esteu patint la malaltia, sigui temporal o crònica, voldria dir-vos: no us avergonyiu del vostre desig de proximitat i de tendresa, no ho amagueu i no penseu mai que sou una càrrega per als altres. La condició dels malalts convida tothom a frenar els ritmes desesperats en què estem immersos i a redescobrir-nos"
Papa Francesc.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada