Passar la fe, de la millor manera possible


 

Passar la fe és un deure, entenent aquest deure, no com una imposició moral sinó com voler passar als fills el millor que hom té. De la mateixa manera que pensem i procurem per a ells la que creiem millor escola possible, millor alimentació possible, millors vacances possibles etc, igualment doncs pensem i procurem per a ells la millor vida espiritual possible.
 

Està demostrat que els nens, per la seva capacitat simbòlica, per la seva altíssima dosi d’admiració i de sorpresa i per la seva innocència, són especialment aptes per acollir la transcendència, de manera que aquest és el millor acompanyament que podem fer.

Els nens no són “tontos”, on hi ha veritat, l’ensumen i s’hi “apunten”. Altra cosa és el camí que faran i què acabaran decidint en la seva llibertat, però si més no, hauran rebut alguna cosa valuosa i això no els hi podrà prendre ningú.

Educar en llibertat és oferir i ensenyar perquè coneixent puguin decidir. De fet tothom ofereix i ensenya el que creu, no existeix la imparcialitat. No ens equivoquem, els pares que decideixen no dir res i no mostrar res, en pro de la suposada lliure elecció dels fills, ho fan també des de la seva creença , que és la descreença o el no coneixement.

Necessitem referents. Per exemple, per aprendre a parlar necessitem escoltar la mare (la llengua materna), aprenem sons que al principi no comprenem,  a poc a poc anem identificant sons i conceptes, posteriorment anem a l’escola i estudiem gramàtica … Jo, per exemple, no recordo quan vaig aprendre el parenostre o l’avemaria… el vaig aprendre per mimesis…. Fer meva la pregària, racionalitzar-la i comprendre-la va venir després.

Tota llavor necessita que algú en tingui cura. Cal que els pares acompanyin, que facin de “despertador”. No val que ell sol decideixi, perquè no pot decidir si no coneix, cal oferir perquè pugui ser lliure d’optar.

En la línia de "fer de despertador" faig meves les paraules de Mario Alonso Puig, metge i assagista: "educar significa “sacar de dentro” no “meter de fuera”, no somos cubos que hay que llenar , sino fuego que hay que encender'.

El més important de tot és saber quina cosa cal encendre necessàriament, abans que totes les altres coses. Doncs res millor que la Setmana Santa, en cadascuna de les seves celebracions, des del Diumenge de Rams fins la Pasqua. Un espai immillorable per a transmetre la fe que també hem rebut, un espai immillorable per fer de pares, avis i padrins, convençuts del que creiem i vivim…de la millor manera possible.

Reconeix, doncs, de tot cor que el Senyor , el teu Déu, et vol educar 

com un pare educa els seus fills.

 Dt 8,5

Glòria Vendrell Balaguer

Comentaris

Entrades populars